Fa pocs dies escoltàvem el candidat del PP a les eleccions generals que anunciava que si sortia escollit modificaria la llei perquè no es poguessin celebrar eleccions els mesos de juliol i agost, curiós. Estic d’acord que la convocatòria de les eleccions del proper 23 de juliol no ha estat gaire oportuna,  però considerar els mesos de juliol i agost com a pràcticament inhàbils em sembla també bastant desafortunat.

Convocar unes eleccions generals a pocs mesos d’unes municipals, en plena execució dels fons europeus i amb possibilitats de recessió a la vista, no és gens positiu per l’economia. Malauradament s’ha prioritzat la estratègia política per davant de la necessitat de treballar de manera alineada administració i sector privat per consolidar la recuperació de les crisis enllaçades que hem viscut els darrers anys i per fer front al que pot venir, en un entorn molt fràgil i canviant.

Però encara ho és més el problema enquistat que viu aquest país durant els mesos d’estiu, on una gran part de la maquinària administrativa està pràcticament aturada, amb la impossibilitat de realitzar molts tràmits. El teixit empresarial ja fa molts anys que ha canviat aquest hàbit i cada cop són menys les empreses que tanquen a l’estiu, perquè s’estableixen torns de vacances per no parar l’activitat.

En resum, durant aquests dies hem constatat el que portem molts anys denunciant des de les associacions empresarials: mentre el mon econòmic ha fet i continua realitzant canvis molt importants per poder sobreviure en un entorn cada cop més exigent, l’administració manté els mateixos hàbits i procediments que fa molts anys. Es poden impulsar molts projectes i inversions per ajudar a enfortir el teixit econòmic, però mentre no s’afronti la reforma de l’administració pública serà molt difícil aconseguir resultats satisfactoris.

Penedès Econòmic Juliol 2023

Aquest 15 de juliol fa 25 anys que va morir el meu pare, en Joan Lloveras Sorní, el noi de la platja de Vilanova que va decidir ser cantant d’òpera. Com que les persones continuen vives mentre les recordem he cregut que era un bon moment per parlar-ne una mica.

El pare era fill del “Bullo”, pescador que va néixer a la platja de Vilanova l’any 1901, fill del Venanci Lloveras Magriñà, “el Nagu”, i de la Gertrudis Pla. L’any 1923 l’avi va conèixer la Júlia Sorní, que havia vingut amb les seves germanes d’un poble de Castelló, Arañuel (Ananyel). Es van casar i al cap de poc temps va néixer l’any 1924 el primer fill de la parella, el Pelegrí, desprès la Gertrudis l’any 1926, i finalment el Joan l’any 1934.

En Joan, el petit dels tres germans, va passar la seva infantesa a la platja de Vilanova, jugant amb els altres nois del barri i estudiant a  l’acadèmia Escarrà. En aquell moment la sorra encara arribava gairebé fins a les cases. A la iaia li agradava molt la música i tenien una petita radio. Va ser així que el papa va escoltar òpera i va quedar fascinat. Aquell noiet de la platja va decidir que volia ser cantant d’òpera i ho va aconseguir.

Va començar treballant de fuster i durant el servei militar va iniciar classes de cant. Per poder disposar de més temps per estudiar va deixar la fusteria i va entrar a treballar d’auxiliar administratiu a la Diputació de Barcelona. Durant aquest període va conèixer la Maria Teresa Massana, una noia que va treballar durant molts anys a la botiga Baleares. Es van casar i l’any 1963 vaig néixer jo, la primera filla, i l’any 1965 la Montse.

Mentre treballava a la Diputació, l’any 1960 havia començat a fer papers de segon tenor al Liceu. Però un company, en Plàcido Domingo, li va recomanar que per escalar la seva carrera professional havia de sortir de Barcelona. Per aquest motiu l’any 1966 es va traslladar cap a Tel Aviv, acompanyat de la família, on va ser durant 3 temporades el primer tenor de l’òpera Nacional d’Israel.

A partir d’aquí va fer el salt cap a Alemanya, on va acabar sent el primer tenor d’un dels principals teatres d’òpera del país, el d’Hamburg, que li va servir de trampolí per acabar actuant com a primer tenor als principals teatres d’òpera del món. Va representar un total de 1300 actuacions amb 35 títols diferents.

Però el seu caràcter no va canviar mai, va continuar sent sempre una persona extremadament senzilla. Recordo que li agradava quedar amb els amics de Vilanova de tota la vida i arreglar el mon, discutint una mica de tot. També, quan va néixer la seva primera neta, li encantava passejar amb ella per la platja i cantar: “l’Àurea i jo caminem junts per la vida”. Va ser un gran artista però en primer lloc va ser un bon marit, pare, avi i amic.

L’any 1996 Vilanova i la Geltrú va reconèixer la seva trajectòria professional atorgant-li la medalla de la ciutat i acordant batejar un carrer de la ciutat amb el seu nom.  Dos anys més tard, el 15 de juliol de 1998, moria sobtadament als 64 anys d’edat. Des de fa alguns anys el centre cívic del barri de mar porta el seu nom.

Del meu pare vaig aprendre moltes coses, però n’hi ha dues que sempre he tingut molt presents. La primera és que mai hem de pensar que els somnis són inabastables, gairebé tot és possible si ens ho proposem. La segona és que els èxits professionals mai ens han de fer canviar com a persones, la humilitat assenyala una persona meravellosa.

15 de juliol de 2023