Arxiu de la categoria: Sin categoría

La responsabilitat col·lectiva

Tots érem conscients que vivim en un entorn que canvia cada cop més ràpidament, però la pandèmia ha accelerat el ritme de manera mai vista. Fa només un mes afirmàvem què estàvem arribant al final de la crisi sanitària, al cap de poques setmanes començava la cinquena onada!

Doncs si, en poques setmanes s’ha tornat a complicar, malgrat que sembla que aviat estarà controlat. Però malauradament el sector del turisme, molt afectat per la Covid-19, tornarà a perdre una part important dels ingressos que podia obtenir durant la temporada d’estiu.

Amb tot això, és fàcil culpar a les administracions públiques, perquè segur que trobem coses que no s’han fet bé, però tots nosaltres, individualment, també tenim una gran responsabilitat.

La falta de diàleg amb els sectors afectats, l’aplicació de mesures absolutament generalistes, sense entrar en el detall de les activitats, o la incapacitat de fer complir les restriccions, són algunes de les principals mancances que hem vist. Però segurament, especialment veient el que ara ha passat, el principal error ha estat donar poca informació a la ciutadania en general.

Cal sensibilitzar a tothom sobre la importància de continuar prenent les mesures preventives recomanades. Tothom, cada un de nosaltres, pot ajudar a frenar la pandèmia. No ens hi juguem només la nostre salut, ens hi juguem també el futur econòmic del país.

Penedès Econòmic – 26/07/2021

Share

El noi de la platja, 120 anys d’història d’un barri

Ara fa 120 anys, l’any 1901, naixia a la platja de Vilanova el meu avi patern, el Joan Lloveras, o com segur que molts d’aquí el recordareu: “el Bullo”

La platja de Vilanova, un barri totalment separat de la Vila, l’havien aixecat a principis del segle XVIII (cap el 1740) gent molt humil, principalment boters i treballadors d’alguna fassina (fàbrica d’aiguardent).

El seu creixement es va intensificar a finals del segle XVIII (cap al 1780) amb la signatura del Reglament de Lliure Comerç amb Amèrica i el final dels atacs dels pirates, que van impulsar el comerç del vi.

A la platja van aparèixer noves fassines i hi van anar a viure pescadors, construint cases que donaven directament a la sorra. La sorra era l’espai de treball per varar, mantenir les barques de fusta i reparar les xarxes.

Els comerciants i terratinents tenien la seva residència a la ciutat, en cap cas a mar.

Aquest és el mon en el qual va néixer l’avi Bullo l’any 1901. Era fill del Venanci Lloveras Magriñà, “el Nagu”, i de la Gertrudis Pla. El Venanci era boter, tot i que quan el negoci de les botes va anar a la baixa va anar a fer de calafat.

El naixement de l’avi va coincidir amb l’arribada de la Pirelli, l’any 1902. Arribava la primera multinacional a la ciutat, que va ocupar una gran extensió.

No era la primera fàbrica que s’establia Baix a Mar, perquè l’any 1848 s’havia construït la “Fàbrica de Mar”, important indústria tèxtil. Al Carrer Conxita Soler encara es conserva un conjunt dels antics habitatges obrers.

Quan l’avi tenia 5 anys, l’any 1907, amb poques setmanes de diferència se li van morir pare i mare.

Eren 4 germans, tres noies i l’avi. Les dues noies grans se les van quedar unes tietes, una germana la van adoptar a Vilafranca uns estiuejants, dels pocs que hi havia en aquell moment, i l’avi el van adoptar una família de la mateixa platja que eren pescadors, el Cristòfol Cucurella i la Pelegrina Rovira.

Es veu que en aquells moments era habitual que s’adoptessin nens coneguts propers! 

El Cristòfol era “el Bullo”. Per tant el mot del meu avi li ve del pare adoptiu. Per cert, un dels supervivents de l’Any dels Negats.

L’any 1919, quan l’avi tenia 18 anys, es van començar les primeres obres del port, amb una primera partida aprovada pel Consejo de Ministros. Però només es van construir 80 m. de l’espigó de Llevant i no va ser fins l’any 1949 que es va iniciar la construcció completa.

El port va facilitar molt la feina dels pescadors, però no es va fer pas amb aquest objectiu. El van promoure els comerciants que van veure amenaçat el negoci a finals del segle IX per la generalització dels vapors i vaixells de casc metàl·lic.

L’any 1923 el Bullo va conèixer la dona de la seva vida, la Júlia Sorní, l’avia Júlia.

Havia vingut amb les seves germanes d’un poble de Castelló, Arañuel (Ananyel), a servir a cases de gent de la burgesia catalana. El seu pare era Jutge de Pau de Cirat.

La Júlia va anar a treballar a Cal Sr. Girona, al Carrer Major de Vilanova, i així va conèixer l’avi.

Explicava que va tardar dos dies per fer el trajecte: el primer tros amb un burro com a mitjà de transport fins el poble del costat, desprès agafant un autobús fins el port de Sagunt (o València), d’allà a Barcelona viatjant en vaixell i de Barcelona a Vilanova amb en tren.

Al cap de poc temps va néixer l’any 1924 el primer fill de la parella, el Pelegrí, desprès la Gertrudis l’any 1926, i finalment el Joan l’any 1934.

Van anar a viure al Passeig del Carme, als baixos de “Cal Pelaia”, el que desprès van ser les Galeries del Mar.

En aquell moment la sorra encara arribava gairebé fins a les cases, tot i que ja hi havia un petit passeig i algunes palmeres i també havien començat a aparèixer a l’estiu les primeres casetes de bany dels turistes.

El canvi important de la façana marítima no es va produir fins que es va acabar de construir el port.

Quan els fills eren molt petits es van morir els pares adoptius del Bullo, amb pocs mesos de diferència. La barca estava en molt males condicions per anar a pescar i l’avi necessitava buscar altres opcions per mantenir la família.

Gràcies a les seves germanes, que el van ajudar, es va comprar un cotxe de segona ma i, amb la Júlia, van començar a vendre peix per tot el Penedès. Però durant la guerra van tenir una mala experiència a la carretera i van decidir deixar-ho.

L’avi va tornar a la mar, fent de patró i posteriorment van comprar una barca. La Júlia despatxava llet i remendava les xarxes, mentre la nena s’ocupava de la casa, els nens evidentment no feien res d’això!.

Durant la guerra tenien la Pirelli al darrera i quan va ser bombardejada es van trencar els vidres de la casa.  

Aquell dia mateix es van traslladar a una masia i s’hi van instal·lar fins finals de la guerra. Pel que sembla va ser bastant habitual i, tot i el dramatisme de la situació, pels nens va ser una mica com una aventura.

Entre 1949 i 1954 es va fer la construcció definitiva del port. Això va suposar un canvi molt important per la platja de Vilanova, tant pel que fa a la seva fisonomia com a l’activitat econòmica.

La construcció del port va fer que la platja es fes molt més ample i fins i tot va sorgir un parc, degut a les runes que es van anar acumulant durant les obres. Aquest és l’origen de “les muntanyetes” que a molts no ens agrades gens!

En aquesta mateixa època va ser quan el Joan i la Júlia es van traslladar de les Galeries del Mar al Carrer Balears. Van comprar un terreny i van anar fent la casa. L’avi Joan i la Júlia es van instal·lar al primer pis i la filla, la Trudis, i el seu marit, el Joan Borbonés, és van instal·lar als baixos.

Durant l’estiu llogaven el primer pis a estiuejants per fer uns “calerons” per anar arreglant la casa. Aleshores els avis es traslladaven a la planta baixa.

La veritat és que no sé com s’ho feien perquè recordo que algun estiu nosaltres també hi érem i ens ho arreglàvem per estar tots a baix.

Les reunions familiars al gran patí que tenia aleshores la casa eren fantàstiques, mentre a la finestra del pis de dalt veiem els estiuejants i a vegades hi parlàvem.

El fenomen dels estiuejants, que va néixer amb la revolució industrial,  va arribar a Vilanova una mica més tard que a altres bandes. Probablement perquè abans de l’arribada del ferrocarril resultava  un trajecte complicat. El massís del Garraf feia de barrera.

A principis del segle XX, a partir del 1910, els estiuejants es van començar a establir a dues zones: on ara es Ribes Roges i a Sant Cristòfol.

Eren dos estils diferents, els de Ribes Roges plantaven les casetes de bany a la platja i interactuaven amb la gent de la platja, mentre a Sant Cristòfol el concepte era més d’estar aïllats i tranquils.

Més tard van arribar els primers hotels, tot i que la formula d’allotjar-se a casa de gent de la platja, com feien els avis, va ser molt habitual durant molt temps.

El primer gran establiment hoteler va ser l’Hotel Cèsar, que encara es manté en mans de la mateixa família.

Entre el 1950 i el 1975 es va produir un període de recuperació al país per l’apertura econòmica del franquisme. Això va repercutir a la platja de Vilanova, amb un creixement important de la seva activitat i la seva població.  

La finalització del projecte del port, l’any 1954, també va tenir un paper important en aquesta transformació.

I igual que el barri creixia la família del Bullo i la Júlia també va anar creixent,  amb la qual cosa si comencem per ells ara ja estem a la cinquena generació.

Però i el nom de Joan Lloveras?

N’hi ha de moment quatre: el primer l’avi, el segon el seu fill petit, el meu pare (el cantant d’òpera), el tercer Joan Lloveras és el fill gran del Pelegrí (l’esportista olímpic), i l’últim és el fill petit del Josep, que encara està estudiant. 

Però sent puristes hauríem de sumar-hi l’avi de l’avi Bullo, que també es deia Joan Lloveras, per tant en tindríem cinc.

He triat l’avi per fer aquest petit relat històric de la platja de Vilanova perquè crec que és un exemple del que són la gent de mar. Gent molt noble, treballadora i valenta!

I em refereixo a la “gent de mar”, no als “homes de mar”, perquè massa sovint ens oblidem del paper de les dones, igual de nobles treballadores i valentes, responsables de tasques absolutament imprescindibles i malauradament majoritàriament invisibles.

Però aquest relat va del “nen de la platja” el Bullo. Quan penso en l’avi recordo un home que, tot i haver nascut en un entorn molt humil i haver tingut una vida molt dura, li agradava molt llegir, estava sempre al dia de totes les notícies i les comentava i discutia.

Inquiet, extravertit i amable li agradaven els idiomes, i feia un gran esforç per tenir-ne una noció per poder parlar amb els primers turistes estrangers que anaven arribant a la platja.

Una gran persona que, junt amb la Júlia,  va tirar la família endavant superant moltes dificultats. Un home estimat i respectat per tothom.

No podia acabar aquest pregó de Sant Pere sense parlar de l’obertura de Vilanova cap el mar, els que em coneixeu sabeu que és la meva “obsessió”.

Com he anat explicant, va ser a partir de la construcció del port que la façana marítima va anar agafant l’aspecte actual i amb el temps l’obertura de Vilanova i la Geltrú cap al mar s’ha anat fent realitat.

La Rambla remodelada i moderna que passa per sota la via i el nou pas soterrat, que ha convertit el Carrer Llibertat en un passeig que ens porta a mar, han connectat Baix-a-Mar definitivament amb la Vila.

Hi ha qui diu que tenim una gran platja però que no és especialment bonica. Jo no hi estic gens d’acord i ja és hora que ens traiem aquestes manies de sobre. Perquè els que venen de fora no ho veuen així!

La platja de Vilanova ha passat de ser un assentament de gent molt humil, treballadors de les fassines, boters i pescadors, absolutament separat de la Vila, a ser un dels espais més bonics i emblemàtics de la ciutat, un gran reclam, ple de vida i activitat.

Quan la càmera de TV3 ens l’ensenya ens omple d’orgull, perquè la gent de la platja ens sentim orgullosos de ser d’aquí, com es sentiria “el Bullo” si encara estès entre nosaltres.

Espero que aquest petit repàs per la història de la platja de Vilanova us hagi agradat.

Pregó Festes de Sant Pere 2021

Share

Els plans estratègics de desenvolupament econòmic local

És força habitual que els ens locals, municipis i consells comarcals, elaborin plans estratègics amb l’objectiu de definir i planificar l’execució de projectes a llarg termini que impulsin el creixement econòmic del territori i fomentin la creació d’ocupació. Arran de la pandèmia se n’han promogut una gran quantitat.

Aquesta dinàmica és, a priori, absolutament necessària i positiva, però, són efectius els plans estratègics locals? M’atreveixo a dir que en molts casos, malauradament, queden en un calaix i no s’acaben executant, tot i que s’hi han destinat molts recursos i esforços.

Amb tota seguretat hi haurà casos i circumstàncies molt diverses, i no es pot generalitzar, però analitzant el recorregut de diversos plans estratègics que he conegut  crec que es pot concloure que són dos els principalment obstacles: el primer la manca d’un pla d’actuació detallat, calendaritzat i amb dotació pressupostària suficient, i el segon la falta de consens polític.

Pel que fa al pla d’actuació, la majoria de plans estratègics es treballen molt bé, amb una diagnosi inicial i conclusions i propostes molt interessants, però no es defineixen les accions concretes a realitzar. Acaba sent un document bàsicament teòric que no serveix per gaire. El motiu acostuma a ser la impossibilitat d’aconseguir el finançament necessari o la incapacitat de planificar les accions més enllà dels mandats municipals.

En aquest sentit és constata que la durada dels mandats municipals, quatre anys, fa molt difícil planificar l’execució de projectes estratègics i provoca que es prioritzin actuacions a curt termini per poder-les finalitzar dintre de la legislatura. Aquesta és una demanda històrica del municipalisme, allargar els mandats de 4 a 6 anys. Segur que seria molt positiu en clau planificació estratègica dels municipis.

Però quan parlem de plans estratègics de desenvolupament econòmic a nivell comarcal la cosa encara es complica molt més, perquè hi hem d’afegir la dificultat de donar compliment als plans de mandat de cada un dels municipis que integren la comarca, que poden ser absolutament diferents i fins i tot incompatibles. Per tant resulta imprescindible arribar a un consens entre els diferents municipals de la comarca abans d’iniciar el pla estratègic, cosa gens fàcil.

En resum, abans d’iniciar la realització d’un pla estratègic de desenvolupament econòmic local és molt important definir fins on es vol arribar i si es donen les condicions per fer-ho possible. Si no existeix aquesta capacitat potser és millor optar per altres iniciatives que siguin realitzables, per no malbaratar recursos públics i no generar frustracions.

Via Empresa Juliol 2021

Share