El periodista Aleix Ramírez m’entrevista pocs dies després de fer pública la meva intenció de deixar la política el 2019.
Estem vivint dies certament excepcionals al nostre país. Dies en què els fets succeeixen amb una rapidesa vertiginosa, en què cada hora que passa hi ha notícies noves, nous esdeveniments que acaparen els mitjans de comunicació i que centren l’atenció dels catalans i les catalanes, i també de bona part de la comunitat internacional.
Són dies que moltes persones, els qui creiem en la democràcia com a garantia dels drets civils i les llibertats de la ciutadania, no esperàvem haver de viure, ja a ple segle XXI. El que està succeint aquests dies són fets que associem a temps passats, que imaginàvem ja superats i que no formen part del model de país que volem construir.
Les imatges que estem veient aquests dies, de registres, d’escorcolls, de detencions, de desplegament de les forces de seguretat, ens impacten i ens agredeixen en la nostra consciència de ciutadans i ciutadanes demòcrates, que veiem com la nostra voluntat legítima d’exercir el dret a vot és perseguida com si estiguéssim portant a terme una activitat criminal.
Per contra, aquestes imatges grotesques contrasten de forma meravellosa amb les imatges de milers i milers de catalans i catalanes que hem sortit al carrer des d’aquest dimecres, amb civisme, amb somriures, amb clavells, i alhora amb fermesa i serenor. Una vegada més, com ha estat sempre en tot aquest anomenat “procés”, la societat civil de Catalunya és la veritable protagonista. Davant aquests moments de vergonya democràtica, d’atacs a les institucions democràtiques de Catalunya, el poble surt al carrer.
Això no va de ser o no independentistes. Això va de defensar la democràcia. És emocionant, un veritable orgull, veure un moviment tan multitudinari i transversal de ciutadans i ciutadanes als carrers i places per tot el país. A Vilanova i la Geltrú, poques vegades la plaça de la Vila s’omple de gom a gom com hem vist aquest dimecres a la tarda, amb centenars de vilanovins i vilanovines demostrant que en la defensa de l’autogovern de Catalunya i dels nostres drets i llibertats, som un sol bloc, un sol poble.
Per això, quan aquests dies he atès diversos mitjans de comunicació i m’han preguntat sobre la meva presumpta desobediència, la meva resposta sorgeix des del convenciment més íntim que estic fent allò que he de fer: obeeixo el meu poble, la meva gent. Segueixo el mandat democràtic expressat per l’electorat quan ha escollit els seus representants. Des de l’any 2010 la societat civil empeny un moviment massiu, cívic i pacífic per reclamar el dret a decidir el futur del país. El deure dels representants institucionals és escoltar i fer tot el possible per portar a terme aquest mandat, que emana directament del poble i que ha estat expressat a les urnes.
Determinat ministre espanyol diu que la gent normal no es manifesta i es queda a casa. És evident que la gran majoria a favor del dret a decidir no forma part del concepte de “normalitat” del govern de l’Estat espanyol. I ens n’alegrem, perquè la nostra normalitat és una altra, és permetre que la ciutadania tingui totes les facilitats per expressar la seva voluntat votant.
No ens espantaran ni amb amenaces, ni amb furgons policials, ni amb calúmnies, ni amb querelles ni repressió. Al contrari, fets com els que estem vivint ens refermen en el nostre compromís. No tenim por i continuem determinats a sortir al carrer cada dia, quan faci falta, per demostrar que som un poble que estima la democràcia i que l’1 d’octubre volem votar. Sortim al carrer com hem fet sempre, amb civisme exemplar, amb alegria, amb somriures, perquè aquesta és la nostra força, una força imbatible.
Votarem!
Aquest dimecres, 8 de febrer, ha estat un dia històric per als territoris del Gran Penedès. Un dia feliç, especialment per a les persones que des de fa més de deu anys han lluitat tossudament perquè la idiosincràsia del Penedès quedés reflectida en la planificació territorial de Catalunya. Amb l’aprovació al Parlament de l’adaptació de la Llei de Vegueries, no només es resol l’organització des d’un punt de vista administratiu, sinó també des d’un punt de vista de dignitat: de respecte a tants anys de mobilització ciutadana, que ha estat pal de paller del reclam del territori.
Des de Vilanova i la Geltrú, el suport a la reivindicació de la vuitena vegueria ha estat incondicional en tot aquest procés. Els vilanovins i vilanovines tenim les nostres singularitats, els nostres trets identitaris. Però alhora ens complementem amb un entorn que comparteix amb nosaltres elements geogràfics, històrics, sociològics i econòmics. Som part de la realitat territorial i social que conforma el Penedès, amb els seus trets comuns i amb la seva diversitat.
De fet ja existeix, sempre ha existit, la relació de complementarietat entre els municipis i les comarques de la Vegueria del Penedès. Tal com va escriure el doctor en biologia i socioecòleg Ramon Folch en el pròleg del llibre El Penedès era possible, “la Vegueria del Penedès ja ha existit, per tant no pot dir-se que es tracti d’una pretensió sense base històrica”, alhora que “la Vegueria Penedès no neix de la nostàlgia històrica, sinó de la voluntat d’anar còmodament cap al futur”.
Les comarques penedesenques teixim sinergies constantment per “anar cap al futur”. Les relacions entre ciutadans i ciutadanes són un fet històric, però també en els àmbits institucionals s’estan sumant potencialitats, per exemple en el sector del turisme, del comerç, de la planificació territorial, del desenvolupament industrial, entre d’altres. Enfortir els llaços existents ens portarà a ocupar un lloc de centralitat en el conjunt del país. El Penedès ha de deixar de ser perifèria per convertir-se en un territori clau d’una Catalunya descentralitzada i ben vertebrada.
Vull aprofitar aquestes línies per ressaltar el compromís de la societat civil penedesenca i la lluita voluntària, constant i incansable de la Plataforma per una Vegueria Pròpia, amb Fèlix Simon al capdavant, que ha mantingut el territori unit. La seva tasca ha aglutinat el 93% de la població de la vegueria: 66 ajuntaments, els 4 consells comarcals, 3 associacions empresarials i més de 20.000 empreses, entitats i particulars a títol individual. Aviat està dit, moltes gràcies per la feina feta.
En el moment que viu el nostre país, molts catalans i catalanes volem participar en la definició d’un nou país. En aquesta nova Catalunya, el Penedès hi té molt a dir i ara ho podrà fer en igualtat de condicions, com una de les 8 vegueries.