La Teresa va enviudar als 62 anys, desprès de tota una vida dedicada al seu marit i les dues filles. Trobar-se sola li feia pànic i no sabia si seria capaç, però tenia clar que no volia ser una càrrega per a les seves filles. Per aquest motiu va esforçar-se a tenir un grup d’amigues, amb les quals va acabar passant molt bones estones. Però quan s’acostava als 80 anys d’edat alguna cosa va començar a fallar: no recordava com cuinar aquell plat que havia fet mil cops, es feia un embolic a l’hora de fer la compra…. alguna cosa anava malament. Efectivament al cap de poc temps li van diagnosticar demència.
Els nostres pares i mares tenen cada cop més esperança de vida, però en quines condicions? Quan arriba el moment en que es detecta que necessiten ajuda, com va ser el cas de la Teresa, el primer que fan els fills és ajudar-la a reorganitzar-se la vida. En aquest moment entren a escena les treballadores de la llar i és quan descobreixes que és un sector ple d’oportunitats, però complicat i amb moltes mancances.
La majoria de treballadores de la llar, especialment quan ja passen a ser interines, són persones immigrants, que opten per aquesta feina amb l’objectiu d’aconseguir uns ingressos importants, durant un temps determinat, i així poder enviar diners a casa. Hi ha empreses especialitzades en gestionar aquest tipus de personal: fan la selecció, la contractació i el seguiment. És molt recomanable fer les contractacions a través d’aquestes empreses, perquè el personal acostuma a ser bastant inestable. Ara bé, no sempre és possible mantenir aquests serveis, perquè les ajudes que es reben són molt petites.
Millorar aquest sector és una de els grans assignatures que tenim pendents com a societat, per cobrir necessitats i generar oportunitats. Les necessitats d’unes generacions que cada cop viuen més anys i per altra banda l’oportunitat de construir un sector de futur que generi millors serveis i llocs de treball de més valor. Per fer-ho cal en primer lloc millorar les condicions, amb modificacions legislatives que promoguin un augment de la qualitat del sector, més formació i millors condicions laborals. Però alhora també és indispensable que s’incrementin els recursos públics destinats a ajudes per aquest tipus de serveis, perquè sinó no seran viables.
La Teresa va estar bastants anys a casa seva, acompanyada de treballadores de la llar, fins que la seva salut va empitjorar i va ingressar a una residència. Fer aquest pas no és fàcil però quan el grau de dependència augmenta és la millor solució. Arribat aquest punt s’obre una reflexió ètica molt important: té sentit viure quan ja no hi ets? Jo no voldria viure com ara mateix està la Teresa, en un mon on es barregen els somnis, el passat i el present. És un segon repte que tenim actualment sobre la taula: assegurar que podem viure fins al final amb dignitat, amb mecanismes eficients per evitar patiments quan ja no tingui cap sentit la nostra existència.
Neus Lloveras i Massana, Via Empresa 13/09/2024
