El mes passat parlàvem de la necessitat de definir el més aviat possible un nou pla industrial català i dotar-lo dels recursos necessaris. L’objectiu hauria de ser que la industria arribi a aportar més del 20% del PIB del país, ara mateix no arriba al 15%. Sembla que tothom hi està d’acord però de moment aquest debat no s’està impulsant. Això preocupa, ara no ens podem limitar a solucionar els problemes del present, hem de preparar en paral·lel el futur perquè sinó farem tard.

Pel que fa a les comarques on la FEGP té presència, cal destacar que l’Alt Penedès es situa per sobre de la mitjana catalana en activitat industrial, aportant més del 30% del PIB. En canvi el Baix Penedès i el Garraf estan al voltant del 15%.

Per altra banda també tenim sobre la taula el debat del model turístic del país. Aquest sector fa una aportació molt important al PIB, però ja fa anys que està en discussió. És sostenible econòmicament, socialment i mediambientalment l’actual model turístic de Catalunya? Estem preparats per atreure turisme menys massificat però de més qualitat? Aquest és un debat que cal afrontar.

També en el sector del turisme observem diferències importants entre les tres comarques. El Garraf és la comarca on aquest sector fa la aportació més gran al PIB, situant-se gairebé al 30%, seguit del Baix Penedès i amb menor impacte l’Alt Penedès.

Com he dit en moltes ocasions, estic convençuda que els temps de dificultats també són temps d’oportunitats. Ara tenim la gran oportunitat per redefinir, modernitzar i millorar el model econòmic de Catalunya, treballant, entre d’altres,  per la reindustralització del país i per la definició d’un nou model turístic.

Però per fer-ho possible cal tenir com a mínim tres aspectes garantits: el consens, la celeritat i la visió global. En primer lloc és important que hi hagi un consens polític i social per tirar endavant aquestes reformes, en segon lloc, no podem badar, cal treballar-hi en paral·lel mentre gestionem el dia a dia de la crisi. Per últim, és imprescindible tenir una visió global a l’hora de prendre decisions polítiques sobre la pandèmia, s’ha d’evitar malmetre encara més el teixit econòmic del país perquè sinó la recuperació serà molt més llarga i dificultosa.

Article Penedès Econòmic octubre 2020

La crisi sanitària del Covid-19 ha estat un fet absolutament inesperat amb conseqüències nefastes, que tots tenim molt presents. Però, tot i que és complicat, jo crec que també li podem trobar algun aspecte positiu.

En primer lloc ens hauria de servir per recordar que la humanitat és en el fons molt feble, un simple virus ha estat capaç d’aturar  l’economia mundial. Per tant, “avis per a navegants”, potser que ens prenguem més seriosament els grans reptes que tenim sobre la taula. Recordem en aquest sentit el fracàs de la darrera cimera mundial pel clima.

Per altra banda està sent un indicador molt precís sobre la fortalesa de les economies dels països. I aquí, malauradament, Catalunya i Espanya hem quedat ‘retratats’, estem entre les economies més afectades per la crisi sanitària. La diagnosi és fàcil: són models econòmics en què la industria té poc pes, amb centres de decisió que estan molt lluny, i un model turístic massa orientat a la massificació i poca qualitat.

Dit això, la bona noticia és que sembla que hi hagi consens sobre aquesta diagnosi, l’Acord Nacional de Bases per a la Reactivació Econòmica, signat el passat 20 de juliol de 2020 entre Generalitat, patronals i sindicats és molt interessant. Però, quan ens hi posarem? Tornarem a perdre del tren?

Si volem una Catalunya pròspera, on tothom pugui viure dignament, necessitem un teixit econòmic fort. Això passa en primer lloc per la reindustrialització de Catalunya, una aposta per un model econòmic capaç de generar ocupació de qualitat, amb indústria autòctona i centres de decisió propers, amb l’objectiu que aquest sector passi a representar com a mínim el 20% del PIB.

Per fer-ho possible cal  destinar més recursos a R+D+i, desenvolupar tecnologia, impulsar la col·laboració publico-privada i atreure i retenir talent. Ara mateix la despesa en R+D+i representa un 1,52% del PIB català, hauria de passar com a mínim al 2% per estar a nivells europeus, amb l’objectiu d’arribar al 3%.

En paral·lel també cal abordar urgentment la definició del model turístic que volem i elaborar una estratègia per arribar-hi. Volem o podem continuar estant orientats al turisme de masses i de poca qualitat, o preferim i som capaços de construir un model turístic de més qualitat? Jo aposto per la segona opció.

Però per impulsar tots aquests canvis cal dotar el país de bones infraestructures, algunes de les quals fa anys que s’estan reclamant, com el corredor mediterrani, el transport públic de la regió metropolitana de Barcelona o el desdoblament de la N-II i N-340. El dèficit d’inversions acumulat en els darrers 10 anys es calcula en 28.000 milions d’Euros. Urgeix revertir aquesta situació.

Hi ha molta feina a fer i cal començar-hi a treballar ja, deixant de banda els interessos particulars i les lluites partidistes i posant per davant de tot el bé comú, la recuperació econòmica i social del país. Els Fons Europeus de Recuperació són una bona oportunitat i no la podem deixar passar.

Article Via Empresa 22/10/2020